divendres, 7 de gener de 2011

Ara farà un any que vaig marxar a la Xina. Només van ser uns 20 dies però les experiències i sensasions que hi vaig tenir perduren (let it linger!!!). Això de viatjar sola, sense més motxilla que la pròpia motxilla real que portava a l'esquena em va permetre gaudir del país, de la gent que hi vaig conèixer i, sobretot, d'un temps per a mi i només per a mi. No em mal interpreteu, jo sóc d'amics, una espècie social i sociable, però l'autoconfianza també cal treballar-la i viatjar sola és una de les millors maneres de fer-ho. Resultat: molt més que positiu.

Moltes coses han canviat en un any.

Avui no escric des d'un país estranger on els blogs estan prohibits. Escric des de la meva taula de la feina (tothom fa pont, és divendres post-reis, i per que dediqui uns minuts a aquest bloc tampoc no passarà res...). Aquella antiga feina a la que he tornat. Tot al meu voltant és igual: la moqueta, els cartells penjats, les taules, les cares, els amics... però en el fons res no ho és. L'"empresa" ha canviat. Ha canviat la direcció i segurament en les properes setmanes canviarà de nom i tot. I jo ja no sóc la Silvita. He crescut.

L'Andrea ja no hi és tampoc a Pekin. Ha tornat a Cabrera, a fer footing per la platja i a veure totes aquelles pelis que no arribaven a la Xina.

No sé que se n'haurà fet de la Lucy, la sudafricana o els profes americans... Tot hi els bons propòsits, mai no els hi vaig escriure un mail... Excepte la Lucy, els altres ja no hi deuen ser tampoc a la Xina.

La Xina és portada aquests dies a tots els diaris. S'anuncien com els salvadors de l'economia espanyola, els únics que confien en la recuperació d'aquest país tant pesat.

L'Albert M. també hi surt als diaris, així ens ho feia saber ahir via Facebook, Twitter, etc. La Vanguardia es feia ressò del seu projecte de marketing a Xina, Vilafranca del Penedès-Shanghai, un exemple més d'emprenedoria i autoconfiança. Esperem que sigui tot un èxit.

Un altre que avui també surt als diaris, però ja no és a la Xina, és el Cristian. Felicitar-lo també pel premi Pla. Ens haurem d'esperar fins al mes de febrer per poder corroborar el veredicte del jurat. Veurem si als aires de Pekín l'han inspirat. De segur que si.

La Xina, la Xina, la Xina,.... Per uns el passat, per altres el present i per a tots el futur!

Els millors desitjos per aquest 2011 que comença!

dijous, 18 de febrer de 2010

I ara... tanda de fotos!

Tot s'acaba, i l'aventura per la Xina no iba a ser menos! El dia cinc de febrer vaig aterrar a la flamant terminal 1 del Prat. Va ser com una bofetada... 40 minuts esperant les maletes, per favor, pero donde vivimos oiga! Com les maletes no sortien vaig anar a queixar-me, jeje, ho trobava a faltar (la incompatibilitat d'idiomes a la Xina no m'havia permès queixar-me, inclús quan l'últim dia a Beijing no sortia aigua calenta, quina impotència!). La noia, molt amable, tot s'ha de dir, va trucar als del handling. Intento reproduir conversa (posar veu nassal tipo azafata): "Hola, el passaje del vuelo Frankurt-Barcelona estan esperando las maletas desde hace más de media hora, ¿os importaria cargarlas?". Resultat: al cap de cinc minuts sortien les maletes (bé, en el meu cas la motxilla) per les cintes transportadores (espero que siguin d'Ammeraal Beltech). Què vol dir això... que si no m'hagués queixat seguiria esperant la maleta???? En fin Pilarín, sort que en creuar la porta de sortida, allà, entre la multitud, estava l'Ignasi. Home sweet, home!!!!!
Des de la Xina no podia penjar fotos, així que durant els propers dies he decidit anar penjant-les en el blog, per fi podreu posar cares a la Lucy, la sudafricana, etc!
Petonet, ara ja des de Barcelona! Ahh i gràcies als tots els que m'heu anat llegint i deixant comments!

Fotos 1 - GENT

 Aquí amb una noies xineses que vaig conèixer anant en bici pels voltants de Yangshou. Són estudiants de International Business, tot i així, el seu anglès era macarrònic... Ara, entre signes i chinglish van aconseguir xerrar una estona. Tenen 21 anys. Quan els hi vaig dir que en tenia 30 van esclafar a riure... vol dir això que semblo més jove?

Aquest és el David. Tot i ser de Nova York viu a la Xina, fa de profe d'anlès i escriu obres de teatre. 
Potser algun dia és un tio famós....
Estàvem a Xingping, plovia molt i vam parar a fer un té amb llet. Aquesta meitat de la Xina no té calefacció (la calefacció és centralitzada i controlada pel govern, com pels 1300 milions de xinesos no arriba... han decidit que la meitat del país en tingui i l'altre meitat no). A falta de radiadors, buenos són los braseros (que és auqesta espècie de paella que té als peus)!!!!


Aquí amb el David i l'Anna, la seva parella. Ella és de Texas i ha estudiat art dramàtic, no us ho perdeu només fa cinc mesos que estan junts i tres que viuen a la Xina! M'ho viag passar molt bé amb ells, a més com paralaven una mica de xinès, tot era mooolt més fàcil.
Això és la recepció del hostel, quan jo ja marxava...

La Lucy!!! Acabada de despertar, sense pentinar, amb xancles i lleganyes. Quica, va venir corrent a despedir-me, so cute!!!!

La Shannon, la sudafricana. Estàvem sopant a Lijiang, mentres m'explicava la seva vida, jo alucinava. Es passarà un any viatjant pel sudest asiàtic i sudamèrica. "I'm done with Xina!!", em deia, això de que els xinesos no parlessin anglès ho portava fatal!

Si, sóc jo! El problema de viatjar sola és que apenes tinc fotos meves. Així que vaig aprofitar el segon sopar amb la Shanon per a que retratés la meva habilitat amb els "palillus". 

 Doncs res, la Shannon i jo, again. Aquesta és la sala comú del hostel de Lijiang. Jo tenia el taxi epserant-me fora, goodbye and goog luck Shannon!

L'Andrew!!! Per fi! Gaudint d'un passeig per Shanghai sota una amable pluja, això em va passar factura... em vaig encostipar!

El Cristian i l'Andrea, passejant per Beijing. Diumenge, amb un sol espectacular i un fred encara més espectacular!!! Gràcies pel tour guiat pels Hutongs, els temples, etc!!!

L'Andrea i jo, amb un dels múltiples canals glaçats de Beijing. Nosaltres també estàvem glaçades!!!

Aishhhh, l'últim sopar.... Pato Pekín, navalles al vapor, mongetes verdes boníssimes, i com no, arròs tres delícies!! Tot regat amb un té hulong servit per un expert en arts marcials amb espectacle inclòs!
Bye, bye China!!!
PD: Per cert, els xinos NO mengen rollitos de primavera!!


Pròxim capítol... Curiositats de la Xina!

dimarts, 2 de febrer de 2010

La muralla i jo

Avui seré breu, ho prometo (més que res, és que m'estan esperant per sopar...).
Cel absolutament blau,
ambient molt fred, net,
sol,
neu al voltant,
la muralla i jo.
Silenci.
 
Una experiència espectacular (tot i que els mahons d'aquesta part de la muralla són més nous que els de casa meva). M'he emocionat i tot. He corregut i cridat, no es veia ningú a prop.
Avantatges de viatjar en temporada baixa!!!
 
Un petonet molt fort, demà, últim dia....
 
Sílvia

dilluns, 1 de febrer de 2010

God save les plumes 800!

Freeeeed, fa freeed!!! Sort de les compres que vaig fer abans de marxar. God save la jaqueta North Face de pluma 800! I els guants... i el gorro!!! Tot i que quan et lleves, veus un sol prou maco per la finestra i la calefacció del hostel et fa creure que fa una temperatura agradable, la realitat és una altra de ben diferent!
Avui hem començat el dia a -2 ºC. La part positiva és que tots els llacs estan gelats, i per tant el paissatge és espectacular.
Després de passar un parell de controls policials, he pogut entrar a la plaça Tianmen. La plaça és quadrada i poca cosa més a nivell estètic. Això si, la sensació d'estar allà enmig, rodejada de Maos i símbols comunistes, impresiona. No sé, m'he com emocionat, allà en mig, sola, rodejada de xinos (realment tete, tens una retirada asiàtica important, jeje :-) ). Després, la Ciutat Prohibida. He anat rebutjant un a un, i pacientment, tots aquells que s'oferien com a guia i he optat per l'audioguia. La veritat és que les explicacions semblaven més aviat un culebron sobre concubines, amants i fills no reconeguts, que no pas sobre fets històrics objectius. Millor, he estat més entretinguda.
Després de caminar una eternitat he parat a dinar al Starbucks, si mira, un sandwich em venia més de gust. Amb energies renovades he proseguit la marxa. Crec que al mapa de Pekin haurien de posar allò que surt als retrovisors del cotxe de "los objectos pueden parecer más cerca de lo que realmente estan", que adaptat al mapa seria "las distancias pueden parecer más cortas de lo que realmente son". Per favor, quin fart de caminar. Clar, com és tan gran, en el mapa només surten els carrers que tenen més de quatre carrils. Total, que tu, innocent dius, vale, un carrer i giro a la dreta, doncs nooooo, potser son vuit carrers, qui sap.... En fin, que no em queixo, que així he pogut veure la ciutat. Finalment, he arribat al meu destí, els jardins de Beihai. Preciós. Llac glaçat, una pagoda blanca a dalt d'un muntanyeta i una vista sobre Pekin molt maca. All llac, tornava a haver-hi gent a sobre d'una especie de trineu molt primitiu lliscant pel gel... no m'hi he pogut estar, pel modic preu d'un euro m'he montat a sobre d'un cosa d'aquestes, rodejada de nens. M'ho he passat pipa, relliscant i donant voltes sobre mi mateixa, casi no hi cabia però bueno... ja us ensenyaré les fotos!
Doncs res, he passejat i passejat i quan ja no podia més he agafat un taxi per tornar al hostel. Petit problema, no portava l'adreça... Li he assenyalat la parada de metro més propera. En principi semblava que m'havia entès, però de sobte m'ha començat ha parlar i com no l'entenia s'ha anat enfadant tot sol... El tema és que la parada de metro és diu igual que un carrer moooolt llarg i l'home no sabia a quina alçada del carrer m'havia de deixar. Total que com no obtenia resposta per part meva, ha pres la iniciativa i ha parat el taxi, en pla, ahí te quedas chavalita! Bueno, només estava a 600m del metro, i el metro a 600m més del hostal. Ja no venia d'un kilometre més!
 
Ara ja estic sota cobert, amb calefacció, ole, a casa l'Andrea i el Cristian. Estem decidint a veure on anem a sopar. Ja us explicaré.
 
En fin pilarin, com veieu estic totalment recuperada i aprofitant aquests últims dies. Un petonet!
Sílvia
 
 
PD: Ferran, Abby, no us preneu malameny el post sobre Shanghai, eh... Segur que és força maco, però no em va donar temps a disfrutar-ho!

diumenge, 31 de gener de 2010

Bye bye rainny Shanghai, hello sunny Beijing!

Hola! Us pensaveu que ja no tornaria ha escriure mai més eh!! Doncs,
I'm back! Em sap greu no haver dit res en tants dies, però estava
malalteta...
Si, si, el cos és molt inteligent. Tenia una miqueta de tos però vaig
resistir, fins que vaig arribar a Shanghai. Jo crec que el meu cos
sabia que a Shanghai tenia un bon hotel, amb calefacció i amb l'Andrea
a prop que em podia cuidar i va dir, ara, ara és el moment! I pam, em
va pujar una mica de febre i un virus intestinal molt desagradable. Es
veu que hi ha una passa. Ara, res que dos dies al llit i una mica
d'arròs bullit no puguin arreglar.
Doncs res, que de Shanghai alguna cosa he vist però no gaire. I em sap
greu, però el que he vist tampoc m'ha impresionat. Suposo que també
influeix el fet de que plovia i feia bastanta boira. Aixo si, vaig
poder veure com progressa l'edificacio del pavello espanyol de la expo
universal d'aquest estiu amb una acreditacio oficial de fotografa
(ejem, ejem), acompanyant a l'Andrea que estava fent un reportatge pel
seu diari. Sort que ella tenia una camara que donava mes el pego que
la meva digital...

Ahir ja no tenia gens de febre i tenia una gana que em moria, despres
de dos dies vevent suero fisiologic i menjant arros bullit xino (no
d'aquest que fem aqui mes gustoset). Vam agafar l'avio cap a Beijing,
amb l'Andrea. Va ser arribar a aquesta ciutat, amb solet i sentir-me
100% recuperada. Vam donar una volteta pel seu barri i vam sopar a
casa seva, amb el Cristian.
Avui ha tornat a sortir un sol espectacular, ara, la tempuratura
voltava els cero graus. M'han fet de guies i m'han portat a passejar
pel centre. Fantastic. Primer hem passat per un llac glaçat on la gent
patinava sobre gel, i els menys dotats, s'emputxaven amb uns bastons
asseguts a una cadira que portava uns redimentaris esquis enganxats a
les potes. Feien el trenet i tot! Despres hem passejat per un hutong,
hem visitat un temple budista on, extranyament no hi havia turistes, i
hem acabat dinat a un vietnamita amb una altra parella de catalans
(ell era banyolí!). Per la tarda tothom s'ha retirat menys l'Andrea,
que m'ha acompanyat a veure tendes per una zona peatonal, d'edificis
baixos molt maca. En una paradeta en concret i havia molts xinos fent
cua... Era una xurreria!! Vaya espavilat l'espanyol que ha portat els
xurrus a beijing, es forra segur! I tots els xinos fent-se fotos amb
els seus xurrus amb nata i sirope de xocolata!
Quan el sol ha començat a desapareixer ha estat l'hora de tocar el
dos, quin fred!
Diuen que Shanghai es mes maco que Pekin... Deu ser per viure-hi,
perque com a turista Pekin es deu mil vegades mes interessant, te una
vida espectacular (clar, que amb una poblacio de 18 milions, com per
no trobar-te cap xino pel carrer...). Total, que estic encantada. Dema
Tianmen i Ciutat Prohibida on my own, uns basics. Ja us explicare que
tal, ok?
Un petonet super fort a tots!!

dilluns, 25 de gener de 2010

Two or twenty?

La noia del hostel de Lijiang va resultar no ser anglesa sino de Sudafrica (aquella que sentia parlar amb el noi america, us enrecordeu de l'ultim post? estaven xerrant darrera meu mentres escrivia el post i en acabar em vaig afegir a la seva conversa... by the face!). Total, que ens hem forca amigues.
Ahir, durant el dia, em vaig dedicar a voltar per Lijiang, basicament per la Old Town. Aquesta part de la ciutat a l'antiguetat no tenia muralles perque per molt que entressin els soldats.... era difissilissim que s'orientessin. Si no vas amb mapa, et perds, es un fet, pero forma part de la gracia de Lijiang! Aixi que despres de visitar les tres coses mes rellevants de la ciutat, em vaig perdre deliberadament pels carrerons. Per la nit amb vaig trobar amb la Shanon, la sudafricana, i vam anar a sopar juntes. Vam pagar la novatada i vam acabar al tipic restaurant superturistic i supercar, pero, aixo si, rodejades de llumetes!! Vaig fer moooltes fotos, aixi que prepareu-vos!
Avui, em sentia mes aventurera, aixi que he caminat, he agafat un minibus i m'he plantat a Baisha, un poblet a 10 kilometre de Lijiang. Crec que era la unica turista... Ha estat tota una experiencia. Basicament eren dos carrers on la gent intercanviava verdures, fruita, carn. La gran atraccio del poble es el Dr. Ho. El Dr Ho sembla tret d'una pelicula (el professor aquell de poner cera, pulir cera), amb la seva barbeta prima i allargada, completament blanca. Te una clinica de medicina tradicional xinesa. No l'he aconseguit veure pero la facana de la seva clinica esta plena de retalls de diari amb tituars estil "The most admired man". Fent cas de la Lonely Planet he parat a fer un te amb llet al Buena Vista Bar, just davant de la clinica del Dr. Ho. Bonissim, estava bonissim. Enseguida ha vingut un noi que xapurrejava angles, els hi encanta parlar amb els turistes per practicar una mica el seu angles. Quan li he dit que era de Barcelona, enseguida m'ha dit: Messi!!!! Tothom diu el mateix, ni Jocs Olimpics ni histories, no hi ha res com tenir un club de futbol amb el jugador que ha guanyat la Pilota d'Or (algun despistat tambe diu, Ronaldinho, i clar no sere jo qui els expliqui que ara juga a Italia...). Quan hem preguntaba com tornar a Lijiang ha passat una forgoneta super cutre dient "Lijiang, Lijiang", "How much" li he contestat, "Two". Aqui quan diuen two volen dir twenty. Twenty son dos eruos aixi que m'ha semblat be i hi he pujat. M'ha portat, he pagat i he arribat al hostel. Al hostel he constatat que aquest cop two volia dir realment two (m'ho ha dit el noi de recepcio)!!! Nomes valia vint centims!!!! Que cabr... el senyor conductor que quan li he donat els diners no m'ha dit pas que m'havia equivocat. Be, en prenc nota. No em tornara ha passar.
Per la nit he tornat a sortir amb la Shanon, avui l'hem encertada, hem trobat un restaurant xulu, bo i mes baratet. I aqui estic, amb uns argentins a l'ordinador del costat sentint com planifiquen el seu viatge per la Xina, obviament ajudats per la Lonely Planet! Aqui si no tens la Lonely Planet no ets ningu!
En fin pilarin, that's it for today, dema volo cap a Shanghai. Seguire informant. Un petonet molt fort!!!
 
Silvia
 
PD: Perque els xinesos fan olor a naftalina?
PD: Us podeu creure que casi em cremo, tinc la cara ben vermelleta. Durant el dia fa molt solet i per la nit molt fredet!!!

dissabte, 23 de gener de 2010

Lijiang

Aiiii, avui ha estat un dia molt emotiu. M'he llevat, he esmorzat i m'he comencat a despedir de la gent. La Lucy, la meva amiga xinesa encara estava dormint aixi que no m'he pogut despedir. El meu taxi ha arribat, estava acabant de fer-me fotos i tancant la motxilla quan la Lucy ha aparegut corrent, amb xancletes i despentinada. Ens hem abracat... deu ser que tinc la regla pero casi em cau una llagrimeta. El taxi ha arrencat, seguia plovent. Tres dies sense parar de ploure...
El dia anterior, tot i plore, vam anar d'excursio amb una parella d'americans. Un dia sense fer res es fanastic, dos, excessiu... Aixi que ens vam posar els raincoats i a l'aventura! Ell es escriptor i director de teatre i ella ha estudiat art dramatic. Treballen de professors d'angles i ara estrenen una obra a Beijing. Va ser un luxe anar amb ells perque parlen una mica de xines i aixo, per moures amb bus i acabar anant on vols anar, es bastant important. Vam mejar "real chinese food" (deu meu com pica!!) i vam filosofar sobre la vida... A la tornada, una dutxa calenteta (feia moooolt fred) i com nova, sopant al costat de la llar de foc.

Tornant a avui, he agafat un parell de vols (tots anaven puntuals!). Tenia por perque eren de diferents companyies i nomes tenia dues hores entre vols pero... I made it!!!! Aixi, en cinc hores m'he plantat a Lijiang, a la provincia de Yunan. Venia una mica trista, pensant que despres de Yangshou potser em decebria tot... He triat un hostel que no venia a la Lonely Planet, per tant no sabia que tal seria... Quan he arribat hi havia un parell de backpakers occidentals. M'he animat. He deixat la motxilla i me n'he anat a donar una volta. El hostel esta a la mateixa Old Town pero a uns 10 min del centre, centre. He comencat a caminar. Era fosc, el terra de pedra amb canals al costat. I de sobte, pam... ple de carrerons plens de farolets vermells i llumetes. Tot de tendes mig hippies amb olor a incens, musiqueta i super ben posades. Lijiang es turistic, molt turistic. Ara es temporada baixa pels turistes occidentals pero els xinesos tenen vacances i per tant esta ple de turistes locals. De veritat, no us ho podeu imaginar, llumetes i mes llumetes, per mi, el paradis. Els bars amb musica en directe, des de mes tipo cantautor fins a discoteques amb mes pumba pumba. Altres amb reagge i gent tocant els bongos... He triat un restaurant en un segon pis que donava al carrer, tot obert a l'exterior. He sopat a la llum dels fanalets amb una noia que cantava amb una veu super suau. En aquest punt, us he trobat a faltar... Volia poder compartir-ho. He tornat caminant al hostel, molt a poc a poc... I aqui hem teniu davant l'ordinador.
Bufff, son tantes coses i tantes emocions....
En fin pilarin, vaig a enganxar-me a la conversa d'un america i una nglesa que tinc per aqui darrera.

Un petonas!

PD: Per cert, es tot taaaant barato, ole, ole, el que dona de si l'atur a Xina!